Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Si continua navegant, n'accepta la instal·lació i l'ús.
Pot obtenir més informació de la nostra política de cookies
Política de cookies +
Català Castellano English Français
Monàstica
Sant Benet


MONJOS I MONGES D’ARREU DEL MÓN
En gairebé totes les grans religions es troben homes i dones que es distancien de la vida convencional de la societat del seu temps i es lliuren de tot cor a aprofundir en el coneixement i la pràctica de la seva pròpia tradició espiritual fins a les últimes conseqüències. Ascetes hinduistes, monjos i monges budistes, mestres sufís, viuen sols o en comunitat però tots tenen en comú que l'Absolut penetra i orienta totalment la seva vida. La comunitat de creients reconeix en ells homes i dones portadors de pau i de saviesa, coneixedors del que és humà i del diví.
“Sigui el monaquisme el que sigui hom diria que presenta una simptomàtica polaritat. Per una banda resulta quelcom d'especial, estrany, àdhuc a vegades estrafolari, amb tocs d'inconformisme social i cultural; per l'altra banda, és tan humà que ha estat decisivament proclamat com a la vocació de tot ésser humà, con allò que tota persona hauria de ser o que està cridada a ser, d'una manera o d'una altra, més aviat o més tard." Raimon Panikkar

VIURE l'EVANGELI AL MÀXIM
Per a les primeres generacions cristianes, l'experiència de la Resurrecció, l'obertura a l'Esperit, el dinamisme de les comunitats enfrontades molt ràpidament a les persecucions suscitar un tarannà, un estil fort i radical a l\'hora de viure la fe: cristians que enmig de la seva debilitat, se senten impulsats per la força de l'Esperit: els arrossega la bona notícia de Jesús.
A la fi del segle tercer, quan el cristianisme es torna religió oficial, es comença alhora a "aigualir" ... està ben vist ser cristià però creix el conformisme i la mediocritat. Mentrestant, uns homes i unes dones comencen a envair les solituds del desert, especialment a Egipte: va estenent a poc a poc aquest moviment imparable per tot l'Orient cristià.
Són cristians inconformistes que volen viure l'evangeli al màxim, amb radicalitat, assedegats d'una trobada personal amb Déu: són els primers monjos cristians. Uns eren veritables solitaris, eremites com sant Antoni; altres organitzen noves formes de vida comunitària com sant Pacomi, sant Basili i sant Agustí.
També hi eren presents les dones en aquest moviment monàstic: Sara, Sinclètica, Maria d'Egipte, Melània, Paula i tantes altres van ser les primeres monges, mestres en l'Esperit i deixebles de la Paraula, seguidores de Jesús i del seu evangeli.

CERCAR DÉU ÉS BUSCAR LA VIDA
En el nostre baptisme vam quedar incorporats a la família dels cercadors de Déu, dels que caminen per les sendes de l\'evangeli, dels que tenen set de l'aigua viva, dels deixebles d'Aquell que és el Camí, la Veritat i la Vida...
  • És un camí d'unificació interior
    Un camí en què cal callar i escoltar la pròpia realitat, aprenent a viure "despert". Un camí de "tornada a casa", de tornada al cor, de profunda humanització ... perquè "El Regne de Déu és dins nostre".
    “On era jo quan et buscava? Et tenia davant meu però, estant lluny i fora de mi, a mi mateix no em trobava i molt menys a Tu". Sant Agustí
  • És un camí de comunió amb els altres
    Un camí progressiu cap a l'amor gratuït, cap a la universalitat. Un monjo antic ho expressava d'aquesta manera: "Benaurat el monjo que considera cada home com Déu després de Déu". Evagri Pòntic
  • És un camí d'unió amb Déu.
    Un camí de confiança filial cap al Pare, de seguiment de Jesús i d'obertura al seu Esperit.
    "Així en la vida monàstica juguen sempre la solitud feta comunió, el silenci fet paraula, la pregària feta compromís". Pedro Alurralde
És un camí per a tots perquè és el camí de l'evangeli, però els primers monjos es van prendre molt seriosament aquesta recerca, aquesta set, aquest camí i es van dedicar de ple a fer-ne l'ofici de la seva vida.
I a aquest ofici es van sentir cridats molts homes i dones fins avui. Entre ells hi va haver algú que va marcar de manera indeleble el monacat posterior i al qual es va considerar com el Patriarca dels monjos d'Occident. Era sant Benet.

La seva vida

Benet apareix en un moment històric complex, que té una cosa semblant amb l'actual: una època de crisi, motivada en part per un profund canvi cultural.

Neix l'any 480 en una ciutat al nord de Roma, Núrsia. Comença els seus estudis superiors a Roma però la seva recerca interior el porta aviat a retirar-se a la soledat. Ha descobert que més enllà dels sabers, té una cita amb la Saviesa que ve de Déu. Viu a Subiaco, com ermità. Com ho escriurà el seu biògraf, el Papa sant Gregori el Gran, Benet va fent un camí d'unificació interior.

Des d'aquesta intensa experiència serà capaç d'organitzar dotze petites comunitats i passar després a Montecassino. Ha de fer un camí de vegades difícil de comunió amb els altres. S'obre cada vegada més a l'amor gratuït cap als seus monjos i cap a tot home o dona que se li creua pel camí: pobres i pelegrins, potentats i gent senzilla. És un mestre espiritual capaç d'educar, de guiar els altres en el seu propi camí cap a Déu, de discernir i ajudar-los a desprendre del que els frena en el seu avanç pel camí de l'evangeli. Sap curar les seves pròpies ferides i les dels altres, està alerta als signes dels temps.

Benet recull tota la rica herència dels monjos anteriors i, amb un extraordinari do de síntesi, dóna forma al monacat del seu temps: adapta la vida monàstica a Occident i obre les portes de la seva comunitat per igual als vells romans i als nous bàrbars. Per a ell el que defineix un home o una dona no és la seva raça, la seva condició social, el sexe o la seva edat sinó que busqui de veritat a Déu.

Madura el seu projecte i escriu la seva Regla.

La seva germana -bessona segons la tradició - Escolàstica, al costat d'un grup de dones, abraça també l'estil de vida de Benet, qui acaba els seus dies l'any 547. Poc abans de morir, el sant té una visió del món sencer concentrat en un raig de llum. Benet veu les coses i les persones des de Déu. Ha conclòs el seu camí però el seu esperit segueix endavant.

 

Patró d'Europa

"L'amor del Crist és l'arrel de la qual van néixer les grans creacions monàstiques: el culte a la litúrgia, la cultura literària i filosòfica, el cultiu dels camps. Europa ha nascut d\'aquest amor a Crist que els monjos van viure amb tota senzillesa i realisme en els tres camps: l'estrictament religiós, l'humanista i el social". Olegario González de Cardedal

Per això no és estrany que el Papa Pius XII, al XIV Centenari de la mort de sant Benet, el declarés el 1947 Pare d'Europa i, anys més tard, el 1964, Pau VI el proclamés solemnement Patró d'Europa.

Sant Pere el Venerable, abat de Cluny, havia escrit:

"Omple la llum de la teva ànima amb l'oli de la caritat i la teva cel·la serà més àmplia que l'univers sencer."

Els monjos i monges benedictins descobreixen en la seva pròpia tradició un tarannà obert i universal que els fa especialment aptes per al diàleg ecumènic i interreligiós. Van fundar Europa, però avui la seva llar és el món sencer. Presents en els cinc continents, nombroses comunitats han nascut a les esglésies joves.